Un matí a la cafeteria, se m’acosta un company de feina, i em diu : “records de la Susanna López “.… jo, sorprès , li respongué : “ de qui ? “, resposta , que al meu interlocutor, el va fer mostrar-se , encara més sorprès que jo, i afegí: “ Sí home !! de la Susanna López , la que anava al gimnàs amb tu “..… la meva cara d’estupefacció inicial , va transformar-se amb cara d’estupidesa esnifada amb rostoll de Maria: “ de la Susanna López ? , que anava al meu gimnàs ?… doncs no la recordo…”.

El meu company de l’oficina, em va mirar amb cara d’incrèdul , i allà es va acabar la conversació de la tal Susanna López. I com si res, varem fer una queixalada , jo al mini de pernil salat, ell al croissant de xocolata , un glop llarg del cafè amb llet, i tots dos ens varem abocar de cap a peus , i com sempre, a la nostra lectura matinal preferida, el Mundo Deportivo.

Unes hores més tard, i amb el tedi monòton del despatx, em va venir al cap, una il·luminació nuclear, vaig veure la llum, un flash , aquella llum blanca pura, brillant , inerta però radiant , ja sabia qui coi era aquella Susanna López., simplement era una “amiga” d’una meva antiga companya d’estudis socials, a la que si que vaig coincidir al meu gimnàs, uns quinze dies d’un mes de gener, aquell mes per baixar la panxa després del Nadal torronaire.

O sigui, que aquella Susanna López, amiga d’una meva ex-companya d’estudis, a la que només, ens varem intercanviar quatre conversacions protocol·làries, entre sessió i sessió de bicicleta o abdominals, ara deia que jo, era el seu amic, amic de tota la vida !! no et fot la tia del pebrots !!.

He conegut molts d’aquests monstres, que tenen una dèria impressionant, un delit inhumà i salvatge, una gana desmesurada per conèixer a més gent, i quanta més gent millor.

Els van guardant a la seva memòria amb formol, igual que un col·leccionista d’olors, de ben segur que ens tenen tots ben guardadets en les seves neurones psicòpates, encaixonant totes les seves coneixences, posades en una Orla gegant o en un pot vell de Cola-Cao, i van posant el nostre nom, edat, població i trets principals, i de qui som amics i on treballem, qui és el nostre pare, mare i germana, amb qui festegem o on estiuegem, o pitjor encara , me’ls imagino com el famós aviador alemany de la Primera Guerra Mundial, “ El Baró Roig “, que anava fent una marca al fusellatge del seu caça, per cada enemic que matava en combat.

Aquest espècimen humà-semi-erectus mutant , quasi alienígena , sempre es mostren orgullosos de la seva cacera de coneixences, i tal cinturó de preses, enlloc de faisans, conills i perdius, sempre que poden , no perden la oportunitat de mostrar, el resultat dels seus safaris socials, per explicar lo meravellosos que són, els esplèndids relacions públiques que són , i ho van dient a qualsevol reunió social, sigui al bar, al carrer, a la classe, a la feina, al super, al hiper, al cine , siguin on siguin , amb una conversació tipus com aquesta:

“ Si , jo conec, en Felip Roca , i el seu amic el Marc Torres, aquell que és amic d’en Pep Soler , que també coneix a Gerard Roig , ahh !! i també conec en Manel, que és l’home de la Gloria , si aquella que és amiga de l’ Anna de la botiga de roba del meu carrer, si home, saps en Roger que es va casar amb la Georgina , que va treballar amb tu a la fleca, doncs aquests dos eren amics a la vegada del Jordi de Reus que jugava a handbol amb el Bordils, i que es va casar amb aquella noia que varem conèixer al casament d’en Pere i la Joana de Sabadell, si dona !! vull dir la Marta Ferrer ,que tenia un amic, de Girona, que va estudiar amb ella, i que és tant friqui , si dona aquell tiu que vaig coincidir al gimnàs amb la Marta , aquell com es diu …ah si : Al Forest… “

No saben, pobres criatures imbècils, que les seves suposades víctimes, les seves preses de la cacera de la vida, del seu safari particular a la jungla cosmopolita , no són sinó, estigmes de la seva buidor moral, de la seva misèria personal.

S’han d’envoltar de llistes d’amics, possessió animal d’informació, dates, dades, noms, entreteixint un mar de persones reals per una vida irreal, un singular espai buit d’éssers humans plurals , en un hipotètic mapa estel·lar d’amics i coneguts, però que al final, el dia que necessitin un amic en temps de guerra, en aquells temps on es reparteixen les hòsties gratis , en aquelles èpoques en que en els rius , només brolla la sang dels innocents, en aquests dies, en aquella època, on tots els seus suposats amics , tots els seus coneguts , dels que tant es vanagloriaven, tots , absolutament tots, cauran com un castell de cartes, com les fitxes del dominó , una darrera l’altra, i dels amics i coneguts que un creia tenir, no en quedarà res més que la tinta en un paper, en una orla, en un document excel de Windows Vista, Xp o 2000.

Deu meu , protegeix-me dels meus suposats amics, que dels enemics, ja me’n cuido jo.