Sóc català oriental, sóc mosca.

No, no, no es confonguin, no sóc xinès, ni japonès, ni coreà, ni vietnamita, ni tan sols sóc de l’Índia, encara que faci “l’indi “, no sóc originari de Tailàndia, ni de Birmània , sóc català, català oriental, de la Catalunya Oriental, del nord-est català, de l’orient català, no sóc Rei, no sóc Mag, sóc republicà, sóc de Girona, la ciutat coneguda pels espanyols i francs, com la tres vegades immortal. Girona, la província més oriental, no sols de Catalunya, sinó de tota la península ibèrica, i això ens confereix als nadius d’aquestes terres un caràcter variat, el mar a l’esquena, els Pirineus al cap, França per barret, la gran Barcelona al baix ventre i Lleida allà a l’Oest perduda en mig de la boira , la pera-llimonera i la calamitat de l’Eix Transversal.

La famosa Tramuntana, vent del nord-est, fred i potent, ens fueteja la closca amb força i tenacitat, no hi ha treva.

Diuen de nosaltres, que estem “tocats” per aquest vent. Quan bufa, amb ratxes de més de 100 Qm/hora, igual com transforma el nuvolós cel en pur clar, espaiós, net i blau, diu la saviesa popular, que si arribes a una destinació, i observes el voleteig de mosques al teu voltant, brunzint-te al teu cos i esperit, has d’alegrar-te, doncs aquesta serà un senyal inequívoca ,que l’aire serà pur i net.

Un dels símbols, per no dir el símbol principal de la ciutat i capital de Girona, és la mosca, més concretament, les mosques de Sant Narcís, el Patró de la ciutat.

Normalment les ciutats, agafen com a símbols, a uns animals més majestuosos, el Drac llegendari, el lleó, l’àguila, l’unicorn mític. Nosaltres els de Girona, som més modestos i originals, nosaltres tenim les mosques, unes bèsties domèstiques, petites, bastant molestes, i gairebé familiars, com de la casa, convivim amb elles, sempre.

Les mosques doncs, són el símbol insectívor que representa a la ciutat de Girona i als seus habitants, i aquests el lluen amb orgull, i afecte, a Girona, les mosques autòctones gironines, no les odiem, les estimem i són éssers molt entranyables per a tots.

Diu la llegenda, que aquest alat insecte, l’any 1283, ens va alliberar de la invasió dels exèrcits de França encapçalats pel seu Rei Felip, s’explica que els francs, després d’entrar a la ciutat de Girona, els soldats invasors van cometre tantes i greus barbàries i sacrilegis, arribant fins i tot a profanar el sarcòfag de Sant Narcís, i per a desgràcia seva a mutilar-lo.

Arribats a aquests extrems de brutalitat, explica la Llegenda, que en aquell precís moment, del sarcòfag del Sant Patró de Girona, van sortir milers i milers de mosques negres que van cobrir el cel blau de Girona, atacant els soldats francesos i provocant-los terribles picadures, inflors esquinçadores del rostre i pústules per tot el cos, els que no van morir a causa de les picades de les mosques, van morir dies més tard entre vòmits de sang i horribles dolors agonitzants, els seus crits de pànic i horror van ser tals, que tot l’exercit francès va fugir aterrat. Fins aquí la Llegenda.

La trista realitat, és que ara els catalans més orientals, els nadius de Girona, ja no espantem a ningú, ni envaïm cap cel , sol som unes petites mosques colloneres, petites, amables, domèstiques i domesticades, que amb prou feines empipem una mica al poder espanyol i francès de torn, el que ens oprimeix, aquells que assequen els nostres mamelles bovines lleteres, que ens les deixen tan vermelles de tan fregament repetitiu, d’extenuació per collita continuada, i fins i tot , ja no reaccionem quan es torna a profanar la nostra terra, els nostres símbols i la nostra cultura, quan se’ns boicoteja, insulta i som vilipendiats a traïció de forma covarda i vil, com l’amo cruel, que castiga a la seva vaca després de succió mamària incessant, cada dia, cada matinada, i la vaca només diu muuuuúuu, això si en un múuu català.

I nosaltres catalans orientals, continuarem com mosques,rebrunzint en els vostres esperits, reafirmant-nos com a mosques, parlant en mosca, i continuarem també,buscant i anhelant el nostre destí irrenunciable, el nostre petit cel blau, net i digne, tocats com sempre per la Tramuntana, que fugitarà els foscos nuvolots que ens fan Poble captiu, fins que aconseguim trobar la nostra senda innata, justa, llibertat perduda.

Els insectes evolucionen, persisteixen, sobreviuen….. tornarem , vencerem.