I us asseguro, que vindré a castigar amb gran venjança i furiosa còlera,a aquells que pretenguin enverinar i destruir als meus germans, i tu sabràs que el meu nom és Yahvé, quan caigui la meva venjança sobre tu ” Ezequiel 25,17
Quan una noia és maca, realment maca,t’atrapa des del primer instant, et captiva per la seva màgia innata, i aquesta pubilla del Vallès, és realment preciosa, em fa caure la baba.
Té una energia desbordant i una simpatia que captiva els televidents, una autèntica alegria i satisfacció pels ulls, el cor i el cervell.
Maca, trempada , simpàtica , intel·ligent i bona presentadora de televisió, i per acabar-ho de rematar, se la veu una bona noia de cap a peus…. Que més vull ?, que més volem ??
Amb 16 anys va anar als Estats Units a estudiar, i per acabar la carrera va demanar una beca per anar a Alemanya. A Eivissa conegué fortuïtament uns alemanys que la permeteren acabar en un treball a la cadena alemanya de música VIVA. Alguns programes que feia eren Planet VIVA, Chartsurfer, Was geht ab? o Ritmo, on exercia també com productora. Al gener del 2002 moderava alternativament la transmissió Inside amb la seva companya Janin Reinhardt abans que deixés la cadena l’any 2003.
És a partir d’aquest any 2003 quan comença la seva tasca com a presentadora del programa de joventut i cultura alternativa anomenat Silenci? al Canal 33, de la Televisió de Catalunya, tractant temes com música, cinema, moda, revistes i d’altres. Gràcies a aquest programa es va donar a conèixer a les audiències catalanes i assolí popularitat.
Que si cony ¡! Un gran pantà ¡! en comptes d’ample , moltalt, posem 200 metres ,iamb molt,molt de formigó.
El Metro de Barcelona es consolidaria com la nova Venècia catalana, amb góndoles, gansos i “golondrinas” ,la gent ja no aniria amb tan d’estrès, i si vols entrar sense pagar, doncs cap problema !! et fots a nedar,i de passada et poses en forma….piscina olímpica de la platja fins a Montjuïc.
A l’estiu, els habitants de Can Fanga, podrien banyar-se sense perill, ja que et podries tirar de cap , triple mortal amb tirabuixó amb tota tranquil·litat, perquè mai no arribaries a fregar el fons, no faria falta que envaïssin les carreteres de Girona, l’Empordà i la Costa Brava en particular.
LaTorre Effiel de París, comparada amb el Pantà de la Diagonal, seria una merda de ferro rovellada.
Els promotors immobiliaris, un cop exhaurida la superfície urbana,es posarien les botes, podrien construir cases flotants, que com la Borsa, un dia anirien a l’alça i altres a la baixa, Dragón Khan permanent, al lliure albir de la meteorologia i el canvi climàtic de torn, comissions, especulacions i re-qualificacions serien submarines i per tant, els cops de pilota urbanístics, es transformarien, enuna nova dimensió aquàtica, digna de granstaurons blancs,en ple Mediterrani català.
Així, la Teoria del Darwinisme, es consolidaria sense cap mena de dubte , com totalment empírica i veritable , aquesta afirmació ho demostrarien científicament tots els especuladors fills de les seves mares, ja que fins i tot ells, serien capaços de transformar-se, evolucionar, canviar-se, mutar-se a una nova espècie aquosa , ja que la immoralitat i pestilència personal, ho és, a la terra, al cel i a l’aigua.
I tot això, ho explico perquè ja estic fart,de que els xaves, els pixapins ,els mira-que-maco ,els de Can Fanga , en definitiva, els barcelonins, ens llepin tota l’aigua del pantà de Susqueda.
Barcelona i la seva zonaindustrial metropolitana, beuen més aigua d’aquest pantà,que Frank Sinatra en vida, bourbón” Jack Daniels ” .
Per tant, l’arquitecte Ricard Bofill ( ull,el Pare ), que vagi dissenyant una pantà a la Diagonal, això si, per raons de seguretat, queden prohibides les llicències amb tendència excessiva a les mariconades modernistes, es recomana un disseny robust, bonic però fort i durador, ja que de no prevaldre la seguretat absoluta, Barcelona passaria de ser coneguda, de la Ciutat de Los Prodigios, a la Ciutat dels Pantans, i per obra del Deu Neptú, el temple del Nou Camp, passaria a denominar-se, el Nou Mar, i de Ronaldinho, passaríem a contractar, com a nova estrella mediàtica, al Tauró ( el 1r ) de la pel·lícula de Spielberg, aquest si que mossegavacoi !! i en canvi, no demana augments salarials cada tres mesos, i mira que té més dents i més incisives, que el nen amigdalític del “Gauxo”.
Ja ho sé , ningú ha d’anar pel món amb el crit de: ” Jo sóc gai !!! ” , però tot i així , no sé vostès, però jo, no ho entenc.
Anem a veure, si en aquest país els homosexuals existeixen, són éssers humans, no marcians, on fins i tot, s’ha hagut de crear una Llei per regularitzar el seu matrimoni,¿Com és possible, que en el panorama esportiu PROFESSIONAL espanyol, no es conegui cap homosexual proclamat i no avergonyit, ni censurat per ser de tal condició ?
La resposta és políticament incorrecta, però tan real com la vida mateixa, tan real que encara AVUI, en pler segle XXI, cap gai , ni cap lesbiana del nostre esport PROFESSIONAL, no ha reconegut la seva condició sexual, però al món esportiu , com en el social, el tema encara és tabú, tan tabú, que ser reconegut com homosexual , avui passa factura, social, d’imatge, esportiva i sobretot econòmicament ( contractes, publicitat, drets d’imatge, patrocinis ).
Imaginem doncs, per imaginar, el millor jugador de la Lliga espanyola, per exemple a Ronaldinho ( com a mínim pel que cobra ) , reconegués que és gai, un “monyes”, un “marieta”, un “papallona” , un “nineta”, un “culet-tunejat”, una “rosa negra”.
Quanta conya marinera com punyalades , quantes abraçades rebutjades, quants contractes cancel·lats, quants ” sponsors ” fugint aterrats al crit de “..ja et trucaré… “.
Per altra banda, pensem en el possible impacte , davant d’una revelació similar de les tennistes professionals espanyoles, que reconeguessin públicament, la seva condició de lesbianes, de “tortilleres“, de ” llepa-conills”, jo m’imagino a alguna espanyola, tennistes en actiu i d’altres ja retirades, però a la Sarapova , per exemple no, no me la imagino sincerament, ni la Hingis, ni la Sabatini en altres temps.
Les tennistes internacionals més rellevants que han reconegut públicament la seva condició de lesbianes, i que jo recordi, són ; Les retiradesMartina Navratilova ( Super Campiona Mundial ) , la txeca Jana Novotna i la francesa Mauresmo .
La condició sexual de cadascú, només concerneix a l’individu, també ho sé, però l’espasa de Dàmocles que penja sobre tots els gais i lesbianes de l’esport professional espanyol, encara ha de ser molt gran i molt pesada , per no atrevir-se a dir : Jo sóc homosexual…. i què passa ?
Doncs no passa res, però un esportista censurat, és un esportista capat.
Mentre es jugui bé, es facin gols, cistelles o punts, cada un amb el seu tema, i a fornicar que el món s’acaba, o això sembla indicar el canvi climàtic.
Que Déu i el Dr .House M.D., en la seva infinita bondat i diagnòstic avançat, ens protegeixin.
Per cert …poden imaginar a en Guti , el jugador de futbol del Madrid ….. No,No… res …ho esborrin de les seves ments , tot plegat , tot el que han llegit …….només ha estat fruit de….. la seva imaginació.
A Can Fanga, passa quelcom estrany, i no és precisament el canvi climàtic .
¿ Per què tots els jugadors brasilers acaben subjugats a l’ambient de la nit barcelonina?
¿ Per què ningú els hi ha explicat , que un “ Cuba Libre “ és una beguda alcohòlica, i no una proclama de llibertat revolucionària anti-sistema capitalista ?
¿Per què ningú els hi ha explicat, que les discoteques són llocs de vici i perdició , i no un gimnàs de la cadena DIR per posar-se en forma ?
¿Per què ningú els hi ha explicat , que les senyoretes que ensenyen les tetes al Camp Nou i que t’ensenyen idiomes al cotxe, no són bones cristianes anti-stress de jugadors estressats o voluntàries de la llengua per la normalització lingüística del català, sinó prostitutes que intenten guanyar-se la vida com tothom ?
¿Per què ningú els hi ha explicat que el condó , serveix per quelcom més que
per inflar-los d’aigua i llençar-los al carrer per jugar ?
¿Per què ningú els hi ha explicat, que la hepatitis, la sífilis i la gonorrea , no són el nom de senyores de la neteja del Santiago Bernabeu, sinó unes malalties terribles, que et poden deixar mesos i mesos fora de combat….com l’argentí “Pelusa “ Diego al 1982 ?
¿ Per què tots els brasilers del Barcelona acaben confosos a la nit, com els gats bruns que s’escapen del portal del seu jardí a les 12 de la nit ?
¿ Per què en comtes de subjugar a les discoteques i clubs de senyoretes, no es posen a jugar pel club que els hi paga xifres milionàries ?
¿ Els milionaris brasilers del Barça, es pensen que això és un puti-club, ?
¿ Què fa que els brasilers , se’ls hi encengui la llumeta de la titoleta i se’ls hi apagui el cervell ?
¿ Per què jugar al futbol professional, és incompatible amb un coeficient intel·lectual mínim ?
¿Per què quan un jugador fuma un porro a la NBA, li foten una sanció econòmica acollonant, i en canvi al club de Can Fanga es fumen porros als passadissos ?
¿ És tan difícil comportar-se com un professional , quan es cobra més de mil milions de les antigues pessetes per any, a banda d’altres emoluments també milionaris ?
¿ Per què la directiva del Barça no va acceptar una oferta del Milan super milionària pel Ronnie, quan sabien perfectament que era el moment de vendre’l ?
¿Per què el Barça haurà de malvendré el jugador brasiler per una tercera part del preu que li pagaven fa un parell d’anys ?
¿ Per què sempre som tan burros ?
¿ Per què als socis i afeccionats del Barça ens enganyen, ens enganyen i ens tornen a enganyar ….sempre ?
¿ Quan hi haurà una directiva com cal, allunyada d’interessos econòmics, polítics, empresarials, professionals i egocentrismes particulars ?
¿ Per què quan pensem en directius d’un club de futbol professional, sempre acabem pensant amb els Padrins del cinema , genialment interpretats per Al Pacino o Marlon Brando ?
¿ I els socis, afeccionats i seguidors del Barça…Quan deixarem de ser uns gripaus ingenus i creguts,….. i fuetejarem, expulsarem els indesitjables rectors del nostre club ,com Jesús va expulsar als fariseus del Temple del seu Pare?
¿Per què no ens erigim com els autèntics gestors del nostre estimat Barça , amb règim d’autogestió , al més pur estil cooperativista, sense comissionistes, interventors, aprofitats, fantasmes i aspirants a polítics ?
¿ Per què els directius de futbol professional han de buscar al diccionari , paraules com Noblesa, Integritat o Dignitat..
Saben que els hi dic, me’n vaig a mirar el partit d’en Gasol que m’he descarregat per l’ordinador i ja s’ho faran…
Allà a la NBA els dirigents són professionals i no uns mediocres fantasmes com els bacons d’aquí….
Així rebentin per una fartanera de botifarra amb seques…i que petin … i.. QUE N’APRENGUIN !!
Quatre Premis Oscars 2007-08, Millor Film, Millor Direcció, Millor Guió Adaptat i Millor interpretació secundària masculina.
A la meva àvia no li ha agradat gens , és més , fins i tot en deia fàstics, però fàstics de militant radical anti-Coen i anti-Bardem, dies abans a la celebració dels Premis a Hollywood, sempre recalcava que aquesta pel·lícula era una merda infecte…. i jo li deia :
“ …mira iaia que guanyarà els Oscars,,, que es veu a venir….”
i també:
“ Iaia coi !! és impossible que t’agradi una pel·lícula com aquesta, no veus que per començar, ja t’insulta només de llegir el títol: NO ÉS PAÍS PER VELLS ( ni iaies velles ) , està claríssim !! i així , ja entres a la sala del cinema, insultada i vilipendiada, subjectivada… per dir que aquesta pel·lícula és una merda… només faltaria… cornut i pagar el beure“
És natural comprendre a la gent gran, els avis, i menys les iaies, no volen mirar més enllà dels anys cinquanta, per ells el cinema va acabar amb Grant, Cooper, Bogard i Fonda, … en Redford ja és un actor modern.
¿ Com pretenem que els hi agradin obres mestres , clàssics moderns del Setè Art, com la Naranja Mecànica o Apocalypse Now, i ja no parlem de Pulp Fiction , Reservoir Dogs o aquesta de No es país para viejos… ?
Particularment, el film dels germans Coen , em va agradar molt, no diré que moltíssim , perquè mentiria, però si que em trec el barret per la excel·lent posada en escena de la novel·la adaptada per a la gran pantalla, la seva narració sincera, natural, salvatge, despullada d’estridències i falsedats tècniques.
Dos joies a la pel·lícula que em van treure la respiració, la segona mai més ben dit.
La primera, els deu minuts inicials, quan se’ns mostra el desert abrupte, immens, etern. El seu silenci majestuós, només enraona el vent acaronat les roques , els arbres, cada nou turó. Solitud, naturalesa en estat pur, immensitat . . simplement meravellós.
La segona, l’estrangulament de Bardem a un policia. Genial, no ho explicaré per si algú encara no l’ha vista.
No t’hi capfiquis més, aquest món d’avui en dia , no és ni per vells, ni per iaies, ni iaios, guaita’l, però no intentis comprendre’l, no val la pena.
Tot és una bogeria, un món amb efectes especials , monstres maquillats d’homes, homes extraordinaris que per força han de ser monstres, mags per no matar la il·lusió que encara ens resta a dins, fantasia per anar més lluny, imaginació per arribar a les estrelles, i més enllà d’on tot va començar.
Res té sentit, no hi ha ordre ni mètode, tot està potes enlaire, tot és estrany… tan estrany.
… dice que va la Ministra de Fomento a la Estación de Sants en Barcelona y diu:
Buenos días , Ave Maria Purísima….. !
Y la gente del andén le grita: ¿ Ave ? !! ¿ en tu purísima madre nos vamos a cagar…me cagum tu y el AVE !!!!
No puedorr, no puedorr, soy la mulaaa del caballoooo Babieecaaaaaa !!!
El saben aquell que diu :
Va un señor de Madrí, a una cafetería de la Estación de Sants en Barcelona y diu:
Camarero, camarero , un café con leche y magdalenas para mojar,
Y el camarero le responde:
¿ Magdalenas para mojar? …Aquí en Barcelona, no las mojamos, las cagamos … Me cagum la Magdalena !!!!
No puedorr, No puedorr, soy la mulaaa del caballoooo Babieeeecaaa !!
El saben aquell que diu :
Diceee, que va la Ministra de Fomento por la Estación de Sants de Barcelona, para inaugurar el AVE, y al ver la placa conmemorativa se lee : Inaugurado por la Excma. - M.A.M.F-
A lo que la ministra interroga: ¿ Qué quiere decir la M.A.M.F :Magdalena Alvarez Ministra de Fomento?
Y el de la Generalitat le contesta:
Noooo, que vaaaa, eso quiere decir :
Me cagum en el Ave y la Mierda de Ferrocarril.
No puedorr, No pùedorr ,Soyy la mulaaa del caballoooo Babieeecaaaa
cobarrrdeeeeee, fistrooooo, pecadorrrr de la praderaaaa
APOCALYPTO , film de Mel Gibson , ens dóna una particular visió de la decadència de l’Imperi Maia, a les portes de la colonització d’un altre Imperi, l’Espanyol.
La decadència de l’Imperi Espanyol, va concloure amb una patada al cul similar.
I ara estem immersos, en una altra decadència menor, dins de l’Espanya postimperialista, la decadència del futbol espanyol.
És evident, almenys per la meva part, que des del subcampionat de l’Eurocopa de França de 1984, la selecció espanyola, tot i comptar amb excel·lents grups de jugadors, no ha recollit mai els èxits esportius esperats, i el fracàs una i altra vegada, és la seva dissort.
L’acudit fàcil ja és prou conegut, a Espanya se li acaben els campionats en quarts de final, i de vegades fins i tot només en vuitens de final , com és cas de l’últim campionat d’Alemania/Holanda….el del famós: A POR ELLOS, OEEEEEE, A POR ELLOS OEEEEEEEE !! , que ens menjarem als gavatxos… i van venir els gavatxos i se’ls van menjar, capitanejats per Zinedine Zidane, el vell.
I la pregunta, sempre és la mateixa, si la Lliga Espanyola és de les tres millors del món, al costat de la italiana i anglesa : ¿ Com és possible que la seva selecció, no guanyi títols o pitjor encara, no arribi ni a les finals, ni tan sols a les semifinals ?
Al meu entendre és obvi, no existeix esperit d’equip nacional i sense esperit, no s’aconsegueix res, bo, perdó, s’aconsegueixen quarts de final i amb molta sort un subcampionat europeu cada quaranta anys.
Esperem que a Don Luís Aragonés, no li passi com els pobres esclaus en l’Imperi Maia, que ens descriu Mel Gibson a APOCALYPTO, on ens ensenya que els sacerdots i nobles maies , per desviar l’atenció del populatxo, davant de les misèries , sequeres , fams, malalties i decadència del seu Imperi, en celebracions de rituals religiosos, els treien el cor en viu i en directe, a continuació els tallaven el cap, i se l’oferien als seus Déus, per aplacar la seva ira, esperant així, el final de les calamitats, els mals auguris i que els seus camps tornessin a donar aliments, i els rierols, aigua cristal·lina.
Hauran de rodar molts caps, perquè la selecció espanyola, guanyi algun dia, un campionat internacional de futbol.
Al mestre Don Luís , li recomano la crema d’afaitar La Toja, que porta sals minerals, hidrata i prepara la pell per a l’afaitada de cutis, així quan li passin per la fulla del Philomatic , es morirà …..però amb gustirrinin .
Fill meu, abans de res, perdona’m per no haver-te engendrat, criat i educat. Carai, comencem malament demanant-te perdó, ja veus que el teu pare, hagués estat poca cosa.
M’agradaria haver-te tingut en els meus grans braços, i ensenyar-te els secrets del salat mar, com nedar sense cansar-te, com flotar a la seva deriva, com bussejar amb els ulls oberts, com aguantar l’aire, com deixar-lo, com escoltar el so del seu silenci majestuós.
T’ensenyaria tot el que sé i he estat, tot el que m’han ensenyat i el poc que he après.
Et llegiria els clàssics grecs, les cròniques de Juli Cèsar, Charles Dickens, Schakespeare,J.D.Sallinger.
T’ensenyaria a viatjar per tot el món, només tancant els ulls.
Els valors humans serien el teu aliment , la noblesa el teu cognom, i la bondat de cor el teu company i amic de viatge .
Cantaríem junts Beatles, Sinatra, Elvis , Llach , Roberto Carlos i Serrat.
Professaries totes les religions i de cada una prendries les seves millors virtuts.
I per últim fill meu, t’ho donaria tot, series el meu hereu universal, poca cosa et deixaria , però prou, perquè et tragués d’algun infortuni.
Això si, t’obligaria per testament, a que escampessis les meves cendres en el taronger que vaig plantar de jove al terrat, per si torces la teva conducta, avisar-te amb les taronges més amargues , i si et converteixes en un home just, recompensar-te amb les més dolces i grans, com el teu cor.
Però el que si li puc dir , és mestre, perquè m’ha fet aprendre a riure , fins i tot a la tragèdia , que no de la tragèdia, si que puc reconèixer-vos com la meva alma mater , perquè el seu geni m’ha acompanyat sempre , i si que puc dir-li el que sento al recordar-lo: respecte, afecte, reconeixement i admiració.
En el temps actuals, com el que ens toca viure a Catalunya , freds, secs, estèrils, tristos, bruts, indignes i miserables, en què la classe política i social, ens fa envermellir de còlera i d’impotència davant la injustícia permanent, jo em recordo de vos , mestre de mestres, Joan Capri.
Necessitem el seu tarannà , la seva visió i el seu esperit d’humor i bondat tranquil·la , davant i front, aquest esperpèntic constant que és la vida diària catalana, en mig d’aquesta esquizofrènia de voler ser, i no poder o no saber-ne ser, o pitjor encara no tenir ni punyetera idea d’on volem anar, què volem fer, i fins quan.
Des d’allà a dalt, en aquell cel de blau clar, us agrairia, que ens enviï una senyal, en forma de pluja de gripaus miops, tòtils, bords i pallussos, com els que ens manen , tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats Espanyol.
Tenim raó quan posem el crit al cel per el desgavell de Renfe Rodalies, de les les obres de l’A.V.E., les retencions de trànsit, els caos dels aeroports, peatges, en definitiva dels mitjans de transport en particular i de la infraestructura , xarxes viàries i transports de persones i mercaderies en general.
Efectivament , Catalunya està quedant endarrerida fa molts d’anys, i això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem i arrossegarem encara molts d’anys més , fins que es redreci la falta d’inversió en aquest sector .
Però potser, abans de passar per la guillotina critica, als mandataris i governants, ens hauríem d’auto flagel·lar nosaltres mateixos, allò que en diem la societat civil, és a dir , nosaltres, entesos com a ciutadans, com a individus del col·lectiu , que fem el Tots , la gent ,els integrants del Poble.
I diran, …. i aquest paio de què coi està parlant ??? …M’explicaré…o ho intentaré fer-ho.
Doncs parlo , de quan anem en autobús, metro, tren o tramvia, i quan normal i naturalment, ho trobem sempre tot pler , pler a petar, i els seients es constitueixen com un tresor , un objecte de cobdícia, anhelat i buscat pels nostres pobres culs, inflats i cansats , es pot constatar amb tristesa i desesperació un fet quotidià , i com que ja en tenim la pell morta de tan presenciar-lo a diari, doncs contemplem aquest espectacle deplorable, totalment impassibles, inconscients, com uns cadàvers inerts, morts moral i èticament, i no ho aguanto , i cada cop m’indigno més, cada vegada se’m puja més la bilirubina a la carbassa que tinc per closca i se m’inflen més les varius testiculars, se’m descontrola l’àcid úric, se m’enfila la tensió, l’adrenalina sang amb ginseng en efervescència i la testosterona em flueix líquida fins fer-se baba, mala baba… I ara ve quan es tornaran a preguntar... :i aquest paio de què coi està parlant ??? …
Docs vull dir que , el que vull dir, del què em queixo enèrgicament, és que Ningú , absolutament ningú, i quan dic ningú, vull dir ningú, aixeca el seu cul gros, el seu puto cul, per deixar seure a un avi, una avia, una senyora o discapacitat.
Fins que la societat catalana, no retorni a l’educació, el civisme i la urbanitat mínima exigida en un Poble com el Català, està clar que com a Nació no tenim res a fer, som una merda, fins que no entenguem que la riquesa material, ha d’estar a la mateixa altura que l’alçada moral com a persones, ciutadans i Poble, estem acabats, ja que passarem a ocupar el darrer lloc de l’espècie animal, per sota de les bèsties més ombrívoles , dels escarabats i els bacteris, i com va dir Espriu, ens convertirem finalment, en aquell Poble de pobres, bruts, trists i dissortats, perquè de salvatges i covards, no ho hem deixat mai de ser-ho.
Som tant burros, som tant ases, som tant masoquistes….som uns caganers catalans autòctons , enganxats al cul d’Espanya.
Els papers de Salamanca, són importants per recuperar el patrimoni i la dignitat moral com a Poble vençut per les armes franquistes, però són més valuosos pels hereus legals d’aquests documents, els seus legítims propietaris, les persones, entitats i institucions.
Les seleccions esportives catalanes són una reclamació justa i necessària per la normalització del país , però més necessari és dotar d’una bona xarxa d’instal·lacions esportives i promocionar de forma real i no simplement per omplir pressupostos i memòries justificatives d’obres de govern, s’ha de vertebrar una societat catalana on poder practicar l’esport , sigui un fet, no un projecte, un pressupost, una fotografia en una Memòria institucional.
La negociació eterna pel finançament a Madrid, sigui quin sigui el seu color polític, és una batalla a priori , perduda. Sempre ens acabaran donant pel sac. No tindrem mai la clau de la caixa forta. És una quimera.
Aquí , el que realment importa a Catalunya, és i només és, la Reclamació, la única reclamació a la pràctica, important i decisiva per la subsistència de Catalunya com a Poble , la Reforma de la Constitució Espanyola.
Carod ,en una de les seves megalòmanes intervencions en una entrevista a TV-3 amb l’Albert Om - tant preuades per les productores dels mitjans , pels seus elevats índexs d’audiència televisiva - va dir , que l´únic que depenia estrictament dels catalans, era la de definir-nos ” Què volem ser i a On volem a anar “, i que aquesta decisió no depenia de ningú i de res més, ja que era una decisió pròpia i lliure com a individus.
Això que diu en Josep Lluís, és una Carotada, i com a discurs polític li va quedar maco, però com deia en Pujol, això és un discurs fatu, de foc d’encenalls, un cop va acabar de dir la frase, allò va quedar allà a dalt molt bonic en l’execució del vers , però res més, enseguida s’apagà, com l’estel de llum d’un coet de fires.
Els catalans a Catalunya, no podem decidir res, no ens deixen decidir res, ni la nostra autodeterminació, ni tant sols el nostre Estatut, ni que sigui aprovat per un 92 % del Parlament de Catalunya, representació màxima dels catalans ,on els seus membres foren escollits, de forma directe, per sufragi universal, pacífic, lliure i democràticament, la representació sagrada i inviolable de la sobirania d’un Poble, de la seva voluntat, de la seva veu, del seu esperit.
No som independents ni per decidir el nom del nostre gos, depenem d’Espanya, perquè és Espanya , la que ens obre i tanca l’aixeta de la botella d’oxigen , la que en permet que respirem , i quan respirarem, som dependents a la força , depenem de Madrid per subsistir, pràcticament es podria arribar a afirmar, que Catalunya és un país minusvàlid, que necessita ajuda de tercers, … i potser , hauríem de demanar les ajudes per la Llei de la Dependència que ha engegat el govern Zapatero , encara que jo, personalment , sol·licitaria la independència per Catalunya, i millor encara, la proclamaria, així de forma lliure i per la cara, encara que em tallin de cop l’oxigen, encara que ben pensat, un cop ja morts… de què ens serveix la independència ??…i el melic … de que coi ens serveix mirant-se tant el nostre coi de melic català ???
Catalunya, la nació més “gran depenent “ d’Europa…. Entrarem a l’U.C.I. ??
Va ser un gran tennista, sembla una bona persona, però és un comentarista de televisió pèssim, plasta, pijo i insuportable.
Durant tot el partit no para de dir pollastrades per fer-se el graciós, quan no té gràcia ni borratxo de gaspatxo i Vodka.
Això si, conserva bons contactes amb els tennistes, ja que hi va competir fa pocs anys, les entrevistes que fa a peu de pista, el salven de no passar-lo per la guillotina.
Per tant, demano, és més , suplico agenollant-me davant els responsables d’esports de RTVE, que col·loquin a en Corretja com a entrevistador, però el treguin de comentarista , i per acompanyar al periodista encarregat de la transmissió, contractin un altre ex jugador amb més criteri, encara que sigui pijo, ja que és el que més abunda en la fauna tennística espanyola.
Vinga Àlex , Campió !!, fes-nos, fes-te aquest favor……
Per desgracia no sóc basc, i mai no he tingut el plaer de visitar el País Basc, i per a més I.N.R.I., tampoc no conec personalment cap basc i el que és pitjor, a cap basca.
I malgrat tant desconeixement personal sobre aquest meravellós país i la seva gent, em sento amb la fortalesa suficient, moral i intel·lectualment convençut, per a estimar tan sincerament i de tot cor, a tot el Poble d’Euskadi, i la tinc, per disposar d’un mínim raciocini per controlar els meus sentiments, per seguir el dia a dia, a través dels mitjans plurals d’informació, el pols social i polític basc , i sobretot, perquè els respecto, els tinc en gran estima i m’importa en gran manera , el present i el futur de tots els bascos i basques.
A priori, els bascos, sempre m’han produït una enveja sana , sempre. Enveja, per disposar d’uns furs i privilegis històrics, que els ha atorgat una potestat recaptadora pròpia i de funcionament i organització del seu territori, que als catalans mai no se’ns han concedit ( o no hem sabut aconseguir-los ), enveja en definitiva, per ser una nació digna, valenta, intel·ligent, noble i forta.
Comparat amb el trist comportament que hem donant tots els catalansen en el canvi estatutari , i ja no parlem de la humiliació a Gas Natural amb l’Opa a Endesa, envejo per tot això, la dignitat dels bascos.
Després de deixar-nos vexar, insultar, boicotejar, robar i espoliar els nostres béns , la nostra producció i la nostra cultura, fins i tot malgrat tot això, tenim una actitud miserable, indigne i mediocre, tant de la classe dirigent i política, com dels ciutadans, tots, entre els quals m’hi compto, per calçasses i burros, això sí, burros autòctons catalans, com els dels adhesius als cotxes.
Per vendre’ns i deixar-nos donar pel “bullarengue“, ja ens estava bé el vell estatut, després de tanta humiliació i insult, ens ha quedat un ” estatutet ” , retalladet i patufet, que per a res val, la indignitat i mediocritat, de la que estem fent gal·la.
No tenim la dignitat suficient com a Poble, ni els polítics, per zeladors d’un Poble moribund, ni els catalans, Poble en via d’extinció, per tolerar i mantenir a aquesta classe dirigent, a aquests partits i polítics mediocres i indignes de representar-nos.
El Final del Nou Estatut, va començar , quan només al cap de tres dies d’aprovar-lo, amb un suport del més 92% del Parlament , Pasqual Maragall, actuant en qualitat de President de la Generalitat de Catalunya, va dir en una roda de premsa ( pressionat pel PSOE ) : “Que potser , hauríem de reconèixer que ens havíem equivocat en alguns articles “ , repeteixo , va dir això, només als tres dies següents d’aprovar-se per immensa majoria del Parlament de Catalunya.
¿ Això és dignitat de Poble ?, doncs clar que no , això només és de mediocres, de miserables, de covards, d’innobles, de menja-merdes.
Hi ha moments, que tanco els ulls, i somio que sóc basc, i només per un instant, només un, tinc el privilegi de pertànyer a un Poble digne, noble , intel·ligent i valent.
Però sóc català, i en escriure l’última paraula del meu llibre, em banyaré per sempre, a la meva platja de l’Empordà.
Citant el gran poeta Salvador Espriu ,mai he de seguir el meu somni, i em quedaré aquí, fins a la mort; Ja que sóc també molt covard….
“I estimo a més amb desesperat dolor, aquesta la meva pobra, trista, petita, dissortada pàtria. “
Girona, 23 d’abril , 7’35 del matí, cel clar , avui farà un bon dia de Sant Jordi, penjo l’estelada al balcó i canto el Virolai amb la ma al cor, ulls plorosos d’emoció i un crit al vent al pati de veïns …Visca Catalunya !…
Alhora, la senyora colombiana del 3er-1ª, que estén la bugada al meu davant, em mira amb cara espantada, per tot seguit, també deixar anar un suau : “ visca ”… per si de cas , i no fos cas, que aquell beneit de veí català, sigui del Departament d’Immigració.
Són les 7’45 del matí , surto de casa , baixo al carrer direcció a la feina, travesso el primer pas de vianants i de sobte:
“ Senyor !, Senyor ! Senyor ! em compra una rosa !, em compra una rosa ! ..eh ?.eh ? eh ?.. ..”
I responc tot seguit, a les nou nenes de nou anys que m’envolten, esvoletegant al meu voltant , encerclant-me com lleones afamades de greix i euros de búfal gros…
“No maques , moltes gràcies “
Travesso la barriada , arribo al Centre , i de sobte una vegada més:
“ Senyor !, Senyor ! Senyor ! em compra una rosa !, em compra una rosa ! ..eh ?.eh ? eh ?.. ..”
I responc als quinze xicots amb grans a la cara , que em foten tantes roses per la cara , que m’impedeixen fins i tot, el veure i el respirar…
“ No nois, moltes gràcies … “
Arribo a la feina, i les companyes del despatx m’interroguen :
“ has comprat les roses , has comprat les roses , eh , eh eh ?? “…
I dins meu , penso :
Què carai hi fot un solter dels collons com jo, en mig de la Diada de Sant Jordi…?
Només el canal temàtic informatiu 24 hores CNN + ( versió digital del TDT ) , es salva de la cremada general, tots els altres “telediarios” , “telenoticies” i “ telemandonguilles “ , tenen una qualitat patètica o que deixa força que desitjar.
CNN+, a l’igual que la seva mare i alma-mater nord-americana , la CNN, és un canal informatiu molt rigorós, seriós, modern, amb una professionalitat periodística absoluta, i amb una imparcialitat política bastant envejable, i sense tenir que pagar els llastres dels favors informatius, pels interessos dels creditors , per aquells deutes contrets amb holdings empresarials i sectors financers que financen la cadena informativa, o que simplement, i dit curt i ras, en són els seus amos i senyors, al controlar la majoria de les accions en el consell d’Administració de la societat mercantil , ja que la CNN +, a l’igual que la resta de televisions públiques i privades , no deixen de ser entitats amb naturalesa mercantil, amb personalitat jurídica i sotmeses a les regles del capitalisme salvatge , on les plataformes informatives , formen part de l’arsenal democràtic i occidental, pel control del poder, per formar-lo , per consolidar-lo, erosionar-lo o destruir-lo.
TVE i TV3, per la seva condició de televisions públiques, els seus informatius tenen en conseqüència , aquesta condició com a hipoteca, és a dir, s’han d’impregnar d’una institucionalització informativa , políticament correctes, per a tots els públics i d’acord, amb el BOE, el DOGC, el BOP i amb el “Libro Gordo de Petete” , i clar, el periodisme i el BOE, mai han tingut un bon maridatge culinari, i per tant surten uns telenotícies insípids, massa farina aglutinadora, i poca sal i pebre.
La Mònica Terribas, es consolida a TV3 , com la única excepció, periodisme rigorós, compromès, valent, visceral, d’autor, fresc, de servei públic, que no de servei al públic. Llàstima que l’horari d’emissió del seus informatius, siguin a l’hora dels gats bruns, dels insomnes, a les hores dels malfactors, serenos i gent de la faràndula, en aquelles hores de la matinada, quan la gent normal, ja ha agafat el jaç i el descans.
Cuatro , es salva per en Gabilondo i només pel Gabilondo, ja que la resta dels professionals d’aquest refregit del Digital plus en obert, hi ha per fotre’ls tots a mar , de cap per avall , amb la boca oberta i amb un sac pler de pedres ben grosses.
Cuatro igual que la Sexta , van tenir una idea desgraciada , il·luminada per algun Sant malparit, guionista o productor, i han instaurat els noticiaris del bon humor i bon rotllo, i en el seu intent de fer telediaris divertits, es perden en la vulgaritat, la tonteria i la falta de profunditat, el qui vulgui pallassades, que vagi a veure en Tortell Poltrona, aquest si que és el millor pallasso del món , Art en estat pur, Cultura amb majúscules.
Ara bé, els telediaris que s’emporten la Palma d’Or, el Premi Gros, els Número 1 a la desgracia, a la inconsciència, a la vergonya periodística en estat pur, a la incultura, a la indignitat educativa, a la formativa, als llepaculs, als pilotes, als estúpids, als imbècils,als indesitjables per deformadors de la intel·ligència social : TELECINCO & ANTENA 3 .
Aquestes dues cadenes, es carreguen en un plis-plas , i en NOMÉS 10 MINUTS !!, i a ritme de video-clip , TOTA L’ACTUALITAT INFORMATIVA REFERENT A LA POLÍTICA, NACIONAL, INTERNACIONAL I ECONÒMICA , i en canvi dediquen 40 minuts a la informació de Societat, esports i mandonguilles vàries.És més important l’inici de les rebaixes, que la puja de l’Euríbor, la taxa d’atur, la inflació, el IPC, l’esclat de la bombolla immobiliària o la reforma fiscal de l’IRPF, és més important la premsa de color groc, i enfonsar-te en la misèria de l’esquarterament d’una dona al barri madrileny de Vallecas o de Sant Andreu a Barcelona, que l’aprovació de la Llei de la Violència de Gènere al Congrés, és més important la vida de la Pantoja , que la de Hilary Clinton o l’Obama i la seva lluita a les primàries dels demòcrates als EE.UU.
Amb una població majoritariament inculta, subdesenvolupada per falta d’educació, amb cervells de tita, bocasses d’armaris i culs de butaca o sofà, fa falta molta feina dels mitjans d’informació audiovisuals, perquè a l’igual que els ànecs destinats a fetge gras, d’igual forma s’ha d’alimentar a la població , i encara que sigui amb un embut, per la boca i per la força, se’ls hi ha de fer empassar informació, cultura i educació, desde el Washington Post a la CNN, i si cal , la Vanguardia Dominical, i que rebentin per ingestió massiva d’informació de qualitat, plural i sanejada.
Abans això , que no pas rebentar-se el crani i la carbassa , amb la merda vomitiva que ens fan tragar cada dia, a totes les graelles de les televisions públiques i privades a la península de la pell de brau.
Quant més temps passa, i quan més analitzo el panorama actual dels informatius televisius , quants més periodistes escolto , llegeixo o miro, quants més diaris i telenotícies em fan digerir, més trobo a faltar el malaguanyat Ramon Barnils… si us plau Barnils , des de allà a dalt , a l’Olimp dels grans mestres , ens enviï una senyal , sigui foc, sigui llum, sigui veu , però que sigui del nostre estimat i enyorat Ramon Barnils
No m’agrada.
