“Almenys ens han deixat l’honor de caure sols. En la desesperança, acceptem la foscor. Demà retornarem al treball, a l’esforç. Dreçats, hem de cavar als bancals de la por. ” del poema 1714 de Salvador Espriu.
Veritablement , el Jesús històric era un home admirable, tant pels fets com per les paraules, i més encara per la seva política revolucionària, el gran sacsejador de ments i esperits, cap altra líder ha canviat més el tarannà vital de l’espècie humana.
Definitivament, 2.000 anys després del naixement de Jesús Natzaret, fa falta un nou Messies redemptor , aquell que ha de portar una nova llum als homes, nova com nova és la capa d’ozó que ens envolta.
El sacrifici i crucifixió de Jesús , ja ha caducat.
El món necessita d’un nou fill o filla, d’un gran home o d’una gran dona, per convertir-la en Déu o Deessa , en el germà o germana de Jesús, en l’hereu o hereva del llegat de Jesús, dos mil anys més jove, amb més força i empenta, amb forces renovades per fuetejar i expulsar del Vaticà tots els seus monstres alimentats durant vint segles de set mil pecats capitals, dels papus negres, de les cuques i escarabats de les catacumbes romanes i dels adoradors del xarlatà Escrivà.
Ara bé, començo està molt tip, per no dir fart, de tanta devoció Mariana, i que aquí s’accepti el fenomen dels fanàtics de l’adoració a Verges, sense cap tipus de rubor ni crítica amb raciocini.
Tot el tema tradicional ja m’està bé , és maco, històric , tradicional, en definitiva forma part de la cultura del Poble .
Com la Verge de Montserrat o totes les Verges de les capelles de tos els pobles haguts i per haver del país, la Mare de Déu d’agost, la Verge del Carme, la Verge dels Dolors, La Mare de Déu del Set Remeis i sobretot de la la Santa Aigua del Carmen, que és la que més m’agrada. , autèntic miracle diví, ja que aixeca els morts de fàstic i els fàstics de gitar.
Els meus “amics” de l’Opus, per exemple, són uns adoradors de la Verge Maria a un nivell d’exageració tal , que arriba quasi a quotes pecaminoses i impies.
A nivell d’anècdota, cal apuntar que a totes les capelles de l’Opus Dei, la figura de la Verge Maria té una presència presidencial, per sobre fins i tot de Jesús i del mateix Déu, el seu Pare.
Tots els membres de l’Opus , i quan dic tots, vull dir tots i totes, porten una imatge de la Verge a la cartera, vàries a casa, a la feina , i al cotxe…… i vostès em diran…i què passa ? , algun problema ?…no cap…jo només ho apunto com una constatació de la realitat…. i perquè no porten una imatge de Jesús o de Joan XXIII ? I perquè tots els crucifixos no hi ha la imatge de Jesús, i només apareix la creu nua ? Fins i tot han de treure a Jesús de la creu on va morir per tots els homes ??
Però clar , tot té un sentit i una finalitat.
I tots ens preguntem : Perquè de tanta adoració a la Verge per part de l’Opus ?
Que no fa mal a ningú ? Ja ho sé. clar que no.
Que és un acte d’amor ? Ja ho sé, clar que Si.
Que la Verge és la mare de Déu ? Si, i jo el seu fill, com mils de milions d’homes més.
Jo no vull criticar la figura de Maria, que em sembla una dona excepcional, d’una bondat i amor infinits, jo del que em queixo , és dels seus adoradors, i més encara dels que utilitzen la imatge de la Verge per fins obscurs.
Quina és l’autentica finalitat de l’adoració Mariana de l’Opus Dei ?
Perquè Escrivà va escampar i propagar la pràctica del l’adoració a la Mare de Déu ? bombardejant-la com una ordre de Capità General al seus vassalls, milions i milions de vegades en els seus escrits , conferències, xerrades, sessions espirituals , llibres, mítings i falques publicitàries , subproductes del màrqueting com l’apostolat?
Perquè per l’Opus, Maria, la Verge,la Mare de Déu, ha de ser una figura primordial en la vida espiritual de l’home ?
La resposta és obvia, mentre ens tenen entretinguts a adorar una Mare de Déu bondadosa, bona, misericordiosa, sacrificada, a una mare, a una gran mama, que podria ser perfectament la nostra pròpia mare, la mama de tots, la dona, el ser humà femení, la connexió més directe entre Déu i l ’Home.
Ens volen borregos, i que continuem adorant a la Mama de Déu, la que podria ser la nostra mama, i d’aquesta forma , no pensem gaire en el missatge i testament de l’autèntic líder de la humanitat, la del fundador del Cristianisme: Jesús de Natzaret, el Rei dels pobres, dels desemparats, dels malalts, de les meuques, dels oblidats i exclosos socials, l’agitador d’intel·ligències i esperits, l’esclata moralismes convencionals temporals, el trencador de normes humanes caduques, el revolucionari , el sindicalista, el guaridor de malalties i tristeses, el Senyor de la bondat, Príncep de la Generositat i Humilitat, precursor del pacifisme, President del moviment de l’amor amb llibertat, el flagell de fariseus i jueus corruptes, d’indesitjables ,de mercaders miserables, especuladors immobiliaris, el destructor de falses Obres de Déu , d’adoradors de Vedells d’or i tributs a sants megalòmans , com per exemple , el Temple de “ Torre Ciudad “….
… Aquest Jesús ,és el Jesús que els de l’Opus i els integristes catòlics ens volen amagar, no els hi interessa, ja que si el seu missatge s’estengués amb la força de la Tramuntana, s’haurien de dinamitar masses temples de fariseus, construïts en època d’especulació moral inhumana i aberrant, com una urbanització turística a Marbella , en època de Jesús Gil y Gil.
Jesús tornarà, i sinó és Ell, el seu fill o filla, el seu germà o germana, serà blanc o negre, però aquest serà el més Gran Home o Dona que haurà nascut mai de mare i pare , no fill ni filla d’un Déu i Verge humana com els semidéus de la mitologia clàssica grega , sinó de dona i home , fruït de l’amor , de l’amor com a símbol més pur i veritable de la genuïna condició humana.
La figura humana de Jesús de Natzaret, sempre se’ns ha transmès, com un model d’amor, pau i confraternitat universal entres els homes i els pobles.
Per tant, és correcte afirmar , que Jesús , és el Fundador dels moviments de la No-violència i del Pacifisme .
En conseqüència , si Jesús de Natzaret és el guru de la No-violència, i tanmateix , és el personatge central , sobre el qual se sustenta i edifica , tota la doctrina cristiana, el Catolicisme doncs, no pot tornar a mirar en el túnel del temps, i reprendre les Croades a Terra Santa.
Si el Cristianisme és Pau i Amor, obligatòriament ens hem de preguntar :
¿ Per què les polítiques de confrontació social són una constant històrica del Nacional Catolicisme espanyol, és a dir , la dreta política espanyola ?
¿ Per què els moviments més arcaics i radicals del Catolicisme , han agafat les claus del poder del Vaticà ?
¿ Per què , els Legionaris de Crist i l’Opus Dei ( entre d’altres ) , estant brandint les seves espases, radicalitzant-se fins a posicions violentes, en temes socials com: avortament, divorci, SIDA, homosexualitat, educació, política anti-terrorista, una sola nació a Espanya, etz…
Si voleu ser radicals , deixeu aquesta eterna dicotomia esperpèntica i falsa , de portar en una ma, la branca de l’olivera i amb l’altra l’espasa de l’odi.
Ja n’hi ha prou, d’erigir-se com els hipòcrites més genuïns de la història de la humanitat, enfundeu-vos el vostre antic Elm negre , repreneu el jou i les fletxes , mengeu-vos , tragueu-vos la carn falsa de demòcrates que cobreix el vostre rostre ranci , i no useu més la religió , ni els sentiments de les persones, per lluitar pels vostres interessos particulars, polítics i econòmics.
S’han acabat les creuades a Terra Santa, i el Cid ja no fa més ampla Castilla , a cada nou pas del seu cavall .
Sou Legionaris de Crist de pandereta, de cabra i corneta.
En definitiva, no sou res més, que Talibans hispànics nacionals catòlics, retrògrades, salvatges i tavernaris ( de taverna ).
“Informe Lugano” 1999, de Susan George, Editorial Icaria (Barcelona ).
George, Doctora en filosofia, i guru del moviment anti globalització, va escriure aquesta obra mestre i referent obligat per entendre el sistema que governa els destins del món en l’actualitat : el neoliberal capitalisme.
En resum , el llibre de Susan George, tracta en forma irònica, un hipotètic encàrrec de les mans negres que sustenten el poder capitalista del món, consistent en elaborar un informe científic sobre com pot prevaldre el capitalisme en plena globalització mundial, en definitiva , de com afrontar una possible recessió del neo-liberalisme actual .
L’informe efectuat pels principals sociòlegs, historiadors, filòsofs, estadistes, científics, metges, matemàtics, físics, químics, economistes, analistes, informàtics, etz els màxims cervells en la seva matèria, arriba a una simple però brutal conclusió: ” s’ha d’eliminar la super-població mundial existent dels països del tercer món.”
En un passatge del llibre, podem llegir :
“Amb independència de les múltiples possibilitats de la tuberculosi, la malària, les malalties exòtiques o els vells recursos (que delmen la població més pobre), la SIDA canviarà la faç de la humanitat molt més que qualsevol d’ells. Encara que no és encara la principal causa de mort de la humanitat, ja està fent una contribució fora de l’habitual a les taxes de mortaldat, sobretot en el Sud.”
i també :
“Animem encaridament els sol·licitants de l’Informe al qual creïn i mantinguin un cos de pensadors, escriptors, professors i comunicadors que puguin desenvolupar conceptes, arguments i imatges que proporcionin una justificació intel·lectual, moral, econòmica, política i psicològica a unes estratègies enèrgiques de gestió de la població”.
És a dir , si el capitalisme vol sobreviure, s’ha de construir un mapa amb les instruccions precises, per desenvolupar un discurs sostenible, que tingui militància, elaborar un mètode i una estratègia, per en definitiva , matar milions i milions d’éssers humans, nens, nenes, dones, vells, homes, així sobreviurà el capitalisme i amb ell, el nostre sistema de vida actual , la plàcida societat de consum, 14 pagues, casa, cotxe , vacances , sanitat, educació, justícia i plaers terrenals .
Avui , a l’any 2008, el doctor J.B.( no confondre’l amb la marca de whisky escocesa ), metge de Navarra, ha estat capaç , de manifestar sense cap tipus d’embut en una entrevista concedida a una revista catalana de l’Opus Dei ( evidentment el Doctor en qüestió, també és de l’Opus ) les següents perles :
1- “És molta mala fe , publicitar el preservatiu com a mètode infal·lible ( per prevenir la SIDA ), quan se sap que no ho és ”
2- ” Recentment la C. Cochrane, una entitat no governamental… ha arribat a la conclusió després d’analitzar tots els assajos clínics realitzats, que el preservatiu només protegeix en un 80 %, És a dir un 20 % de les persones que mantenen relacions de sexuals de risc durant un any, acabaran contagiant-se del virus de la SIDA… per tant el preservatiu no evita el risc de contagi, tan sols el disminueix. … el lema “Sexe Segur” en referència a la utilització del preservatiu com a mètode segur, es pot considerar una falsedat científica “
Així doncs, el Doctor J.B., suposat super-numerari de l’Opus,
podria perfectament haver integrat
el comitè científic per elaborar l’Informe Lugano.
Ell seria el Doctor ” Mort “,
l’Àngel negre exterminador de l’Opus Dei.
Segons el brillant Dr.J.B. de Navarra ( OPUS DEI ) , el condó és prescindible, si seguim el mètode del Protocol Lancet ( 2004 ), en el qual 100 experts en la matèria ( ? ), varen batejar-ho amb el nom de ” ABC “, és a dir amb llengua anglesa :
A = Abstinence ( Abstinència sexual )
B = Be faithful ( Fidelitat , monogàmia mútua de la parella )
C = Condom ( Condó, en cas de fallar els dos primers mètodes )
Així , segons el Doctor J.B. , hem d’anar a veure els africans de Sierra Leone, Nigèria, Tanzània, Camerun, Senegal, Etiòpia, Somàlia, Ruanda, etz …. i dir-lis :
“ Mireu negrets i negretes de pell bruna, tots sou fills de Deu, per tant deixeu de follar com conills, lligueu-vos la vostra tita de tres pams, feu-vos-hi un llacet vermell com el de la SIDA, si tot hi així voleu continuar fornicant, feu-ho amb una única dona, home o cabra, i només en el pitjor dels casos , sinó us podeu aguantar la titola , feu servir el condó si en teniu, però amagueu-vos que no us vegin els Deus, perquè follar amb condó és pecat ”
Mira tu !!, Dr. JB, t’ho diré curt i ras, soc agnòstic, però faré un esforç, i resaré cada dia de la meva fotuda vida, a tots els Deus, els coneguts i per conèixer , des de Zeus, passant per Jesús de Natzaret, a Buda, i Alà, a Mahoma , el seu profeta, i si cal al mateix Tutatis, o a Thor el Deu germànic del Tró…. perquè un dia qualsevol, quan surtis d’un pis d’un principal qualsevol, d’un barri xinès qualsevol, aquells del botó vermell, agafis la SIDA, la SIFILIS, L’HEPATITIS ” C “, i totes les malalties de transmissió sexual conegudes i per conèixer, i quan tu i els teus socis, us estigueu estripant de dolor i ofegant amb els vostres propis vòmits i merda… que el vostre Deu sigui quin sigui , us digui ben clar i ben alt :
És evident , que el conflicte socio-polític-territorialentre l’Estat d’Israel i el Poble de Palestina, està més enrocat que les velles partides escaquistes d’en Karpov contra en Kasparov.
I el més preocupant, és que no s’endevina cap solució en un horitzó pròxim, i la situació s’anirà eternitzant pels segles dels segles bíblics.
Mentre això no s’arregli , jo proposaria al Poble de Palestina, que comenci un emigració massiva a Israel, fins a la mateixa capital estatal de Tel Aviv i que Jerusalem , es converteixi en la ciutat amb més palestins per centímetre quadrat.
Proposo doncs, un ÈXODE massiu del Poble Palestí a terres jueves.
Que cada ciutadà palestí, es converteixi en un mexicà“espalda mojada ”, en un cubà “balsero “, en unafricà “patera”,que el Poble de Palestina envaeixi literalment tot el territori d’Israel , de nord a sud, d’est a oest, que cada ciutadà israelià pugui sentí l’alè d’un palestí al seu costat, veure la seva ombra i sentir la seva por i desesperació.
¿Què farà llavorsl’Estat d’Israel ?…. tancar els palestins en camps d’immigrants il·legals ?…..o potser exterminar-los en càmeres de gas mostassa ?
Que comenci el Gran Èxode del Poble de Palestina !! Tots cap a Israel !!…pacífica i lliurement.
I que no pari fins que l’Estat d’Israel, desencalli el conflicte i es vegi forçat a negociar i trobar una solució definitiva, no pas Salomònica, però si justa per tots dos pobles , per poder viure junts i en pau, ara, demà i per sempre, que ho facin pels fills dels fills dels seus fills.
Per desgracia no sóc basc, i mai no he tingut el plaer de visitar el País Basc, i per a més I.N.R.I., tampoc no conec personalment cap basc i el que és pitjor, a cap basca.
I malgrat tant desconeixement personal sobre aquest meravellós país i la seva gent, em sento amb la fortalesa suficient, moral i intel·lectualment convençut, per a estimar tan sincerament i de tot cor, a tot el Poble d’Euskadi, i la tinc, per disposar d’un mínim raciocini per controlar els meus sentiments, per seguir el dia a dia, a través dels mitjans plurals d’informació, el pols social i polític basc , i sobretot, perquè els respecto, els tinc en gran estima i m’importa en gran manera , el present i el futur de tots els bascos i basques.
A priori, els bascos, sempre m’han produït una enveja sana , sempre. Enveja, per disposar d’uns furs i privilegis històrics, que els ha atorgat una potestat recaptadora pròpia i de funcionament i organització del seu territori, que als catalans mai no se’ns han concedit ( o no hem sabut aconseguir-los ), enveja en definitiva, per ser una nació digna, valenta, intel·ligent, noble i forta.
Comparat amb el trist comportament que hem donant tots els catalans , en en el canvi estatutari , i ja no parlem de la humiliació a Gas Natural amb l’Opa a Endesa, envejo per tot això, la dignitat dels bascos.
Després de deixar-nos vexar, insultar, boicotejar, robar i espoliar els nostres béns , la nostra producció i la nostra cultura, fins i tot malgrat tot això, tenim una actitud miserable, indigne i mediocre, tant de la classe dirigent i política, com dels ciutadans, tots, entre els quals m’hi compto, per calçasses i burros, això sí, burros autòctons catalans, com els dels adhesius als cotxes.
Per vendre’ns i deixar-nos donar pel “bullarengue“, ja ens estava bé el vell estatut, després de tanta humiliació i insult, ens ha quedat un ” estatutet ” , retalladet i patufet, que per a res val, la indignitat i mediocritat, de la que estem fent gal·la.
No tenim la dignitat suficient com a Poble, ni els polítics, per zeladors d’un Poble moribund, ni els catalans, Poble en via d’extinció, per tolerar i mantenir a aquesta classe dirigent, a aquests partits i polítics mediocres i indignes de representar-nos.
El Final del Nou Estatut, va començar , quan només al cap de tres dies d’aprovar-lo, amb un suport del més 92% del Parlament , Pasqual Maragall, actuant en qualitat de President de la Generalitat de Catalunya, va dir en una roda de premsa ( pressionat pel PSOE ) : “Que potser , hauríem de reconèixer que ens havíem equivocat en alguns articles “ , repeteixo , va dir això, només als tres dies següents d’aprovar-se per immensa majoria del Parlament de Catalunya.
¿ Això és dignitat de Poble ?, doncs clar que no , això només és de mediocres, de miserables, de covards, d’innobles, de menja-merdes.
Hi ha moments, que tanco els ulls, i somio que sóc basc, i només per un instant, només un, tinc el privilegi de pertànyer a un Poble digne, noble , intel·ligent i valent.
Però sóc català, i en escriure l’última paraula del meu llibre, em banyaré per sempre, a la meva platja de la Costa Brava.
Citant el gran poeta Salvador Espriu ,mai he de seguir el meu somni, i em quedaré aquí, fins a la mort; Ja que sóc també molt covard….
“I estimo a més amb desesperat dolor, aquesta la meva pobra, trista, petita, dissortada pàtria.
Fill meu, abans de res, perdona’m per no haver-te engendrat, criat i educat. Carai, comencem malament demanant-te perdó, ja veus que el teu pare, hagués estat poca cosa.
M’agradaria haver-te tingut en els meus grans braços, i ensenyar-te els secrets del salat mar, com nedar sense cansar-te, com flotar a la seva deriva, com bussejar amb els ulls oberts, com aguantar l’aire, com deixar-lo, com escoltar el so del seu silenci majestuós.
T’ensenyaria tot el que sé i he estat, tot el que m’han ensenyat i el poc que he après.
Et llegiria els clàssics grecs, les cròniques de Juli Cèsar, Charles Dickens, Schakespeare,J.D.Sallinger.
T’ensenyaria a viatjar per tot el món, només tancant els ulls.
Els valors humans serien el teu aliment , la noblesa el teu cognom, i la bondat de cor el teu company i amic de viatge .
Cantaríem junts Beatles, Sinatra, Elvis , Llach , Roberto Carlos i Serrat.
Professaries totes les religions i de cada una prendries les seves millors virtuts.
I per últim fill meu, t’ho donaria tot, series el meu hereu universal, poca cosa et deixaria , però prou, perquè et tragués d’algun infortuni.
Això si, t’obligaria per testament, a que escampessis les meves cendres en el taronger que vaig plantar de jove al terrat, per si torces la teva conducta, avisar-te amb les taronges més amargues , i si et converteixes en un home just, recompensar-te amb les més dolces i grans, com el teu cor.
Estimo Euskadi, als bascos. Homes i dones, nobles, dignes, incorruptibles, tenaços, valents, intel·ligents, els admiro i els envejo alhora.
Així com els catalans, solem practicar un discurs d’autocrítica bastant sagnant, fins a arribar a semblar masoquistes, els bascos , si manquen d’alguna cosa, és d’això precisament , no practiquen l’autocrítica , la sana, aquella que t’ha de permetre analitzar i valorar des de l’interior, el teu comportament i la teva essència.
Està clar , per més bascos que siguin, no es deslliuren de la hipocresia humana innata. Els bascos han de reconèixer que la guerra interna que tenen muntada, se l’han creat ells mateixos, allò de la dictadura de Franco es va acabar fa anys .
La seva supeditació voluntària al Regne d’Espanya, l’han mantingut des de sempre, només, per salvaguardar els seus Furs , únicament el General Franco i els feixistes, els van posar en dubte , i els bascos li van declarar la guerra al costat de la resta de la República espanyola, i aquesta vegada van perdre, com Tots els espanyols, menys Alaba i Navarra, que per ser bons españolitos nacionales, es van deslliurar de la purga, per tant , menys llops , i que cada un ,aguanti el seu llastre , els vents i les rutes empreses al llibre de la història, encara avui, turmenten el present i futur d’Euskadi.
Amb la seva capacitat industrial, comercial, econòmica i sobretot pel seu enorme capital humà, sumat tot això, als seus Privilegis i Furs, és a dir al seu sistema de finançament -de somni ,- perquè més que un Concert Econòmic amb l’Estat Espanyol, això sembla una simfonia de Juan Palomo , yo me lo guiso , yo me lo como- passa igual que amb Catalunya però al revés, ningú sap realment quina quantitat aporta el País Basc a la caixa de l’Estat . Cada any, les contrapartides Euskadi-Espanya, són tan complicades , tan complexes, que no les entén ni Déu, i més val que continuïn així, que sinó més d’un , li agafaria un patatús
Euskadi ,a hores d’ara , hauria de ser un oasi de pau, llibertat i prosperitat, com Suïssa, per posar un exemple, i en canvi tenen muntada una confrontació civil, que ni ells mateixos saben com s’han posat , ni saben com sortir d’aquest horror salvatge. Podria , aquí mateix, fer un repàs històric detallat, del perquè els bascos tenen els seus Furs intactes, i en canvi, perquè els catalans no, però resumint :
Les dos -Catalunya i País Basc-, són nacions històriques, amb cultura i llengua pròpia, amb independència política al llarg de la seva existència , però als bascos, Felip V en arribar al tron espanyol, després de la Guerra de Successió amb l’Arxiduc Carles d’Àustria, no només, els hi va respectar els seus Furs i privilegis, sinó que a més els va ampliar , es van reconstituir, es van fonamentar de nou en aliança fraternal, brindant amb el calze sagrat el triomf de la monarquia liberal basca-castellana en detriment dels rebels derrotats, de l’enemic vençut, Catalunya.
En canvi, a Catalunya , li van ser anul·lats, liquidats, i passats per la pedra ,en un plis plas, en Decretazo de Nueva Planta, furs, privilegis, institucions, lleis, cultura, llengua, TOT….. així sempre s’ha tractat els perdedors després d’una guerra, i evidentment, Catalunya no seria una excepció
El País Basc va tenir l’encertada visió de no oposar-se a la causa borbònica de Felip V, i es va cuidar molt de decantar-se per la Casa d’Àustria, per la seva situació de privilegi dins de la Corona espanyola, així consolidava la seva lleialtat i confraternitat amb Castella , i mentre, Barcelona era assetjada pels exèrcits castellans i francesos, abandonada i traïda per la Gran Bretanya, Catalunya es va menjar totes les bufetades.
I el País Basc que feia en aquells moments ?, doncs escalfar-se al costat de la causa castellana , i la seva jugada li va sortir rodona… es van quedar amb els seus Furs i més vitaminats encara.
Per això, al meu estimat i respectat Poble d’Euskadi, els hi he de dir amb tot el carinyo del món, que no es mirin tant el melic del seu orgull, i que practiquin més el sa exercici de l’autocrítica , per a una correcte higiene mental i espiritual com a Poble, i pregunteu-vos Poble d’Euskadi:
Com heu arribat a aquest punt de no retorn ?
I als catalans, prou d’immolar-nos en demesia, i tinguem-nos un mínim de respecte cap a nosaltres mateixos, ja que només busquem allò que ens pertany, els nostres Furs arrabassats per equivocar-nos de bàndol, els Furs perduts per les armes, aquelles mateixes armes de l’exèrcit Borbó , que van segellar per sempre el pacte d’amor lleial i confraternal del País Basc amb el Regne d’Espanya, al més pur estil de la tradició foralista basca, on els furs bascos es constitueixen com el fet diferencial més genuí i autèntic d’Espanya..…
Tenim raó quan posem el crit al cel per el desgavell de Renfe Rodalies, de les les obres de l’A.V.E., les retencions de trànsit, els caos dels aeroports, peatges, en definitiva dels mitjans de transport en particular i de la infraestructura , xarxes viàries i transports de persones i mercaderies en general.
Efectivament , Catalunya està quedant endarrerida fa molts d’anys, i això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem i arrossegarem encara molts d’anys més , fins que es redreci la falta d’inversió en aquest sector .
Però potser, abans de passar per la guillotina critica, als mandataris i governants, ens hauríem d’auto flagel·lar nosaltres mateixos, allò que en diem la societat civil, és a dir , nosaltres, entesos com a ciutadans, com a individus del col·lectiu , que fem el Tots , la gent ,els integrants del Poble.
I diran, …. i aquest paio de què coi està parlant ??? …M’explicaré…o ho intentaré fer-ho.
Doncs parlo , de quan anem en autobús, metro, tren o tramvia, i quan normal i naturalment, ho trobem sempre tot pler , pler a petar, i els seients es constitueixen com un tresor , un objecte de cobdícia, anhelat i buscat pels nostres pobres culs, inflats i cansats , es pot constatar amb tristesa i desesperació un fet quotidià , i com que ja en tenim la pell morta de tan presenciar-lo a diari, doncs contemplem aquest espectacle deplorable, totalment impassibles, inconscients, com uns cadàvers inerts, morts moral i èticament, i no ho aguanto , i cada cop m’indigno més, cada vegada se’m puja més la bilirubina a la carbassa que tinc per closca i se m’inflen més les varius testiculars, se’m descontrola l’àcid úric, se m’enfila la tensió, l’adrenalina sang amb ginseng en efervescència i la testosterona em flueix líquida fins fer-se baba, mala baba… I ara ve quan es tornaran a preguntar... :i aquest paio de què coi està parlant ??? …
Doncs vull dir que , el que vull dir, del què em queixo enèrgicament, és que Ningú , absolutament ningú, i quan dic ningú, vull dir ningú, aixeca el seu cul gros, el seu puto cul, per deixar seure a un avi, una àvia, una senyora o a un discapacitat.
Fins que la societat catalana, no retorni a l’educació, el civisme i la urbanitat mínima exigida en un Poble com el Català, està clar que com a Nació no tenim res a fer, som una merda, fins que no entenguem que la riquesa material, ha d’estar a la mateixa altura que l’alçada moral com a persones, ciutadans i Poble, estem acabats, ja que passarem a ocupar el darrer lloc de l’espècie animal, per sota de les bèsties més ombrívoles , dels escarabats i els bacteris, i com va dir Espriu, ens convertirem finalment, en aquell Poble de pobres, bruts, trists i dissortats, perquè de salvatges i covards, no ho hem deixat mai de ser-ho.
Abans que es rebentin els casquets de glaç del Pol Nord ; Abans que ens envaeixi un núvol tòxic de les petroquímiques de Tarragona ; Abans que veure dos grans bolets atòmics per sobre de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs , Abans que ens engoleixin més bombolles immobiliàries, financeres , bancàries i borsàries per culpa de quatre corporacions d’especuladors malparits assedegats del diner fàcil ; Abans que Aznar es converteixi en el nou “ latin-lover “ de Hollywood ; Abans que George W. Bush sigui anomenat Premi Nobel de La Pau; Abans que el Real Madrí s’endugui “ la décima “ europea, Abans que Julito Iglesias posi lletra a l’himne espanyol; Abans que l’Infanta es casi amb en “Pipi” gran-tranca Estrada, Abans d’entrar a l’U.C.I. per culpa de un pit de pollastre adulterat i inflat amb silicona ; Abans de tornar-me malalt per culpa d’un bistec d’una vedella boja anglosaxona.;Abans que em torni groc pastel per culpa d’un ou fregit amb oli de colze a les riques espècies transgèniques mutants, Abans que la pluja àcida ennegreixi el meu bell cutis epidèrmic i es transmuti artificialment de blanc rosat a morat de pendó de “ Castilla”, i Abans que el Vaticà em vulgui convertir en el Guardià de la Fe i dels Sacratíssims Sagraments, abans de tot això, prefereixo que ens envaeixin els marcians , i em dona igual , que experimentin amb el meu cos i em posessin la titola al front i els collonets sota la barbeta, m’és totalment igual, prefereixo aquesta alteració fisiològica, que tenir que continuar en aquesta merda de món globalitzat, inhumà i sense escala de valors, sense ètica ni estètica i pler de merda fins l’estratosfera.
Tinc la maleta feta, porto botifarra , fuet i avellanes pel camí i també una ampolla de vi negre per anar-ho mullant tot plegat , he cremat el DNI i e passaport del Reino de Castilla, porto els calçotets nets, estic al terrat assentat i amb l’abric posat, amb el bitllet de classe turista en una mà, i un ciri a l’altra, i com tinc temps començo a llegir la Bíblia de “ Els Pilars de La Terra “ i espero amb anhel i il·lusió que em vinguin a buscar el Ryan Air Marcià de torn.
Vull viatjar a les estrelles , creuar la Galàxia , vull ser un marcià de la República Independent de Mart, amb la tita al front i els ous testiculars a la nou del coll.
Però almenys , allà segur que no pateixen pel finançament, per les “subprimes”, per les bombolles estúpides fetes i alimentades per estúpids, i de ben segur, que poden parlar marciano sense acusar-los d’intolerants , lliures.
“Si a un porc, li pintes els llavis, continua essent un porc “ …aquest refrany americà el va deixar anar el senador demòcrata Obama en un míting, dos dies després que la republicana Governadora Palin digues que : “ la única diferència entre un pitbull i la dona americana … és el pintallavis “.
D’aquesta collonada , als Estats Units fa quatre seguits que en parlen, per sobre dels huracans, Geòrgia, Rússia, la crisi immobiliària, la crisi borsària, la crisi financera, la Recessió…
No fa falta dir , que Obama no pretenia fer-se abanderat de la misogínia, ja que si Palin no hagués dit la seva frase del pitbull dos dies abans, no hauria hagut cap escàndol.
Però el que realment em preocupa, és el radicalisme d’aquesta integrista religiosa , d’aquesta pitbull amb els llavis pintats, aquesta ultraconservadora americana, de l’ala més extrema de la dreta republicana americana, de la vella, interior i profunda Amèrica.
Aquesta dona pot arribar a ser presidenta dels EE.UU. I perquè això passi, només han de passar dues coses: primer que guanyin les eleccions els republicans amb el militar McCain al capdavant, i segon , que el vell i malalt McCain de 72 anys li agafi qualsevol rebrotada d’una malaltiat i si quedi , passant a millor vida.
Primer, que els republicans guanyin, és quasi segur, ja que Amèrica no elegirà un president negre – ni que sigui mig negre- , i segon , que la palmi el vell militar Mc Cain és més que probable, per la seva edat i pel seu llarg historial d’infermetats, entre elles un càncer de pell.
Llavors aquesta dona tindria el camí lliure per ser elegida presidenta del país més poderós del món , demagògia , radicalisme, populisme i un electorat amb electroencefalograma pla , no li en falten.
Ha confessat que només ha viatjat a Mèxic i al Canadà, però no es talla ni un moment en dir que declararia la guerra a Rússia si tornessin a atacar a Geòrgia.
El que Déu va crear… que Déu ho arregli…
I el senador Obama té raó, però jo hi afegiria : … que si a una truja d’Alaska , li dones una bíblia i una pistola, aneu-vos pensant en menjar una hamburguesa amb gust de pintallavis.
Sandro Rossell, ex-directiu de Barça i Nike, ja va titular de forma molt encertada el seu llibre de memòries de bussines : “ Benvinguts al Món real “, realment un títol molt potent, tant per una obra com per un personatge “self-man” d’altura.
En aquest 2008 , la crisi immobiliària s’ha deixat veure en tot el seu esplendor, i no pas per culpa de l’accelerador de partícules del CERN, ni tampoc per cap gran BIG-BANG de l’Univers, si no pel GRAN PET ( que no bombolla ) LA GRAN LLUFA que ha fotut el sector del rajol.
Barris sencers d’esquelets de ciment i acer , edificis fantasmes inacabats per falta de tresoreria i ofegats per hipoteques extraatmosfèriques, per culpa de cràpules empresaris, afamats del diner ràpid i fàcil, dels bancs, de les caixes, de les grans corporacions i Administracions locals, Autonòmiques, Estatals i paraestatals ( de paràsits ).
De persistir el fenomen, aquestes estructures immobiliàries grises, fredes i majestuoses, romandran al nostre paisatge urbà com un gran cementiri d’elefants, on les osseres dels paquiderms s’erigeixen com espectacle dantesc i perplex del destí inevitable que espera a un dels animals més poderosos del planeta…. l’Homo Sapiens.
Durant més de vint anys , he viscut i sobreviscut dins aquest espès i complex hàbitat humà, sóc perfecte coneixedor de les seves llacunes culturals, prats de misèria personal , pastures de mediocritat , boscos frondosos d’enveges, camps de batalla de xafarderies i dentallades a l’esquena, deserts ètics i el pitjor de tot , de sequeres salarials i jornades tant llargues com els dies polars àrtics.
És per això ,que des de la meva experiència , he elaborat aquest recull elemental dels animals, animalons, bèsties i insectes que habiten en aquest sub-món de l’espècie humana, en principi desenvolupada i amb signes d’intel·ligència .
Nomenclàtor bàsic d’oficina : ( per ordre jeràrquic )
Amo: Mamífer de l’espècie “a-mamón-mamonae” , quadrúpede , ja que acostuma a fotre les quatre potes cada dos per tres .Aquest animal està considerat com el rei de l’oficina i ocupa el lloc més alt en la jerarquia de l’hàbitat, i a l’igual que el seu homòleg a la jungla, el Lleó, no fot ni brot durant tota la jornada, jeu i menja tota l’estona ,i en canvi no deixa menjar ni treballar a la resta de bèsties al seu càrrec. D’aspecte molt similar a un voltor, en algunes contrades també ha evolucionat cap al dromedari, i fins i tot altre, han estat capaços de transformar la seva morfologia a la dels escarabats, ratpenats, sargantanes i escurçons. També són coneguts com “el jefe”, “el fantasma “ o el “xitxarel·lo”, i en alguns hàbitats específics està assenyalat com l’enemic de la resta d’animalons que hi habita, designant-lo com a “Xarli” per analogia ianqui a la Guerra del Vietnam.´
Fill de l’amo: trets idèntics als del seu progenitor, però amb un accentuada falta de signes latents d’intel·ligència mínima. El seu tret característic i principal, resideix en que és un Ser totalment inútil àrid i improductiu, és molest i irrita fins i tot a les bèsties més tranquil·les, la seva sola presència impregna de nauseabunda fortor els que el rodegen, degut a la seva pestilència d’efluvis ocasionats per la pèrdua constant de disposicions fecals cerebrals. També són coneguts com “ els principitos “ , “ las infantas “ o “els pequinesos “, aquest últim no fa referència als ciutadans de la capital de la Xina, sinó a la raça de cans.
Llepaculs : Mamífer mamador per excel·lència en l’hàbitat d’una oficina. Animalot de confiança de l’amo, informa a l’amo de tots els moviments i actes dels demés animalons de l’oficina, i no perd cap oportunitat per reafirmar el seu estatus. A causa de la seva perfecció mamadora i llepadora, ha desenvolupat genèticament a traves dels segles, un apèndix superior al de la llengua d’un animal, i no només pot ser subtil i informativa amb l’Amo, sinó també destructiva i viperina amb la resta del bestiolari de l’oficina , tant a aquell que li faci nosa o sigui una amenaça al seu lloc. És un Animalot molt perillós, ja que els seus actes solen dinamitar l’oficina, i els seus actes vils i traïdors s’escampen com un càncer, i a l’igual que el xarampió, la seva misèria moral va infectant a tota cuca viva del l’hàbitat fins esclatar tot el pus , i així supurant el nèctar groguenc anihila fins la total expiracióde sers vius a causa d’una septicèmia general. Té una aparença similar als gossos llepadors petits i petaners. També és molt conegut amb el nom de “pilota” o “ Dofins”
Caps de Secció: Insecte molt similar a les formigues o les abelles, ja que gràcies al seu esforç, treball constant, estudi, formació i experiència han anat trepant posicions al “ rusc “ de l’oficina , fins assolir un nivell de mandat mig i tenir al seu càrrec a petites bestioles. A mesura que passa el temps, la seva formació, coneixements i estudis queden minvats i obsolets, tenint que delegar cada cop més feina amb animalons subalterns per no saber realitzar aquella feina o encàrrec. Solen ser molt freds, obscurs i cerebrals, despietats i expeditius en la cleca al clatell o ganivets a l’esquena, ja que no permetran que res ni ningú els hi pugui fer perdre la seva jerarquia , guanyada amb suor i sang. A diferència del “Llepaculs “ manté una relació purament laboral amb “l ’Amo”, la mínima possible, ja que el detesta i enveja profundament. La seva morfologia sol tendir a un aspecte similar al del personatge de Golum del Senyor dels Anells .També coneguts com “ els cracs “ , “els elefants” o “ vaques sagrades “.
” Els Pringats “ : l‘etimologia del terme és castellana.. És la bèstia més comuna dins l’hàbitat de l’oficina, simplement és el que penca i el que es menja tots els marrons de l’Amo, del Fill de l’amo del Llepaculs i del Cap de Secció. A nivell jeràrquic depèn del Cap de Secció. El seu aspecte està clarament definit com un burro, amb unes orelles molt llargues, i una gepa molt pronunciada pels cops que sol rebre dels seus superiors. Una altra característica destacada és la genuïna olor a cremat que desprèn aquesta bèstia, com si contínuament tingues un curtcircuit elèctric .Tenen una aparença similar a la Mula Francis. També són coneguts com “ els burros” com ja s’ha dit anteriorment, en referència clara a la seva morfologia.
“ Marujes “: l‘etimologia del terme és castellana. Bestioles de llengües viperines, quasi sempre del sexe femení. Es caracteritzen per xafardejar contínuament parlar de qüestions domèstiques, i desprès de criticar de totes les altres femelles “marujas “ de l’oficina , passen també a atacar els seus propis cònjuges, per acabar la conversa de tot el matí i ben felices, perquè aquell vespre per sopar ,prepararan un bon àpat als seus homes, en forma de lluç a la basca que van veure al programa de l’Arguiñano. La seva feina consisteix bàsicament, en treure-se-la del damunt , passar-la a qualsevol altra amb les excuses més inversemblants , repetitives i estúpides, amb coeficient intel·lectual de menys zero. D’aspecte semblant al mussol , poden degenerar a la vaca . També són conegudes com les “ xafarderes “
Friqui: Etimologia anglosaxona. Animaló estrany, no catalogat, composició desconeguda. Simplement no sé sap que fan , ni que són , ni d’on venen, ni cap on van. ( en fase d’estudi , impossible aportar més dades ). Altres noms “ expedients X “ ó “ ehh aquell ..cóm es diu ? “.
Informàtics: Animals cibernètics d’una altra galaxia. Entren i surten de l’hàbitat cada cop que es pengen.
Ah ! per cert jo sóc dels burros, burro , mula i ase.
La Carretera, de l’escriptor nord-americà Cormac MCCARTHY,ens mostra un món de post guerra nuclear apocalíptic , enfonsat en un mar de cendres grises irrespirables, fred intens, pluja incessant , humitat penetrant , gel esquinçador, neu grisa, cel fosc, sol absent, tenebres interiors, desesperació, gana, desolació, arbres podrits, camps estèrils, mars negres, rius negres, terra negre, cadàvers en momificació, homes-monstres caçadors i menjadors d’homes. Un pare i un fill seguint la carretera cap al sud, una espurna de llum, una esperança i un final , que com tota metàfora de vida, les carreteres com els rius acaben al mar.
Avui, ara i aquí, les principals companyies energètiques espanyoles i mestresses de les centrals nuclears hispàniques : ENDESA i IBERDROLA, han començat una campanya publicitària massiva i agressiva, erigint-se com els salvadors del Planeta, els redemptors del Món: amb nens repel·lents recitant discursos escrits per altres no-nens ni tant innocents , nenes rosses mimades demanant que volen tenir fills per un món millor, sols grocs i flors grogues, rius blaus, cels blaus, mars blau-verds, muntanyes verdes, prats frondosos verds, camps rics parint tomàquets i enciams, ocellets cantant “La Vida es una Tómbola”, núvols blancs “ nuclears”, tot maco, preciós, encantador… i totes aquestes imatges ens les reguen amb una música simfònica de fons, d’esperança !, de vida ! d’il·lusió ! d’humanitat !…. de salvació !….. TRIOMFAL !!
Això si que són tenir uns bons bemolls, per no dir … uns bons collons .
Quan les elèctriques s’autoproclamen ” Salvadores del Planeta “, és un signe inequívoc, que el dia dels genets del l’apocalipsi és pròxim. Per tant, ja podem , anar guardant plàstics, tendes i encerats, llumins, encenedors, espelmes, piles, llanternes, fogons, ganivets, carmanyoles i farmacioles , medicaments i cantimplores, mantes i sacs de dormir, mitjons gruixuts i calçotets de llana, guants, bufandes i barrets , gavardines i bons abrics, botes gruixudes , llaunes de tonyina, sardines, i préssec en almívar, i altres conserves i llegums , sucre, xocolata, avellanes , panses i figues seques, galetes, llet condensada i en pols, molta aigua, i sobretot molt de cafè, te, conyac i ginebra …. passarem gana i fred.. …i ni TOTES les elèctriques espanyoles juntes… ens salvaran dels matins grisos , les nits fosques i tenebroses , que ens espera de forma irremediable en un present gris cendra no gaire llunyà, i no aquest futur de color blau cel i verd pistatxo que ens pinten les companyies elèctriques, i que ens ho volen fer tragar amb un embut, en forma d’anuncis televisius i campanyes publicitàries hipòcrites i indignants.
Existeixen els de ficció, com en Toni Soprano que és un mafiós simpàtic, cabronàs però entranyable, o com al Senyor Vito Corleone el mític ” Il Padrino ” mafiós amb classe i noblesa d’esperit. I també van existir els reals, com Lucky Luciano, un italo-americà emprenedor, intel·ligent, comerciant, empresari, hàbil, astut i calculador,o l’Al Capone , que va regnar a Chicago a base de violència i comptabilitats de somni .
En el nostre entorn, els” Padrins ” estan en algunes poltrones de cuir i caoba , còmodament instal·lats com unes guineus en un galliner, espaterrats als despatxos directius ( presumptuosament esportius) dels clubs de futbol.
Quan a mitjans dels noranta, van sortir al mercat de l’oferta i la demanda els sucosos i multimilionaris contractes amb les audiovisuals, els clubs s’ho van vendre TOT , fins i tot i si calia , a les seves pròpies mares , i tot el que un club es pot VENDRE ( fins i tot publicitat en els w.c.), va ser llavors, quan els nostres ” Padrins ” autòctons, avantpassats dels actuals Malais i Malaies de la Costa del Sol van sortir a la palestra pública i mediàtica, donant-se cops de colze a les costelles, dentallades a les orelles i ficades de dits als ulls, tot per tal d’aconseguir una de les butaques de directiu de les entitats futbolístiques espanyoles.
Recordar-ho és una bajanada, però queda clar que avui en dia els clubs ja no són dels socis, pertanyen a grups audiovisuals, entitats financeres, bancs, caixes, potents grups societaris i econòmics.
I què ha passat amb l’antic soci, el del carnet .? ….doncs el soci paga…. com sempre, el soci consumeix, el soci puja audiències, quotes de mercat, d’opinió, d’audiència, de tirada d’exemplars, de quota d’oients. El soci contribueix a engreixar el “Malayo” de la Marbella de torn.
Arribats a aquest punt de mercantilització ,i gràcies al nostre esperit natural, per idolatrar la cultura del ” pelotazo “, al defraudador, als diners ràpids i fàcils, als especuladors, els amiguismes … no és d’estranyar que amb la mateixa facilitat que van venir els milions, en la mateixa progressió han desaparegut, i molts de clubs, com no podia ser de cap altra manera….han quedat arruïnats.
Ni en Mario Puzzo, creador del famós best seller ” Il Padrino” , seria capaç d’elucubrar un guió com l’ocorregut en els nostres clubs de futbol .
Recorden la famosa melodia de la pel·lícula ” Il Padrino” : “….és el teu cos un perfum embriagador…. “, a què fa olor el nostre futbol ? ….a Brummel no, els hi asseguro, aquesta me’l poso jo, que és barata però decent i la seva fragància és mil trilions de vegades millor de la que desprèn la fortor vomitiva i la pestilència putrefacta i nauseabunda de La Lliga dels Padrins, en antany…La Lliga de les Estrelles .
La meva germaneta i fillola , llicenciada en Filosofia, més petita en edat, però amb més coeficient, preparació i vats cerebrals, segur que difereix totalment amb mi, i s’entreveu en l’horitzó cibernauta del cosmo-webb, negres nuvolots de batalla, de gens i de gènere.
Però és el que penso, i em pinto tal Indi Sioux amb els meus colors de guerra, negre i vermell sota les parpelles, amb el meu tomahawck a la mà dreta i el meu esperit a l’esquerra, estic preparat per la guerra de gens i cromosomes, tallaré cabelleres rosses cromàtiques tenyides a Llongueras.
La pimplis de la meva fillola, molt mona i rossa ella, sosté que el gènere femení sap distingir entre un ampli espectre cromàtic. Un vermell o roig pot ser magenta, un verd és pistatxo, i un blau tendeix al blau turquesa o maragda.
I l’home, en canvi, només és capaç de veure el color en un espai bidimensional, o és vermell , o és verd , o és blau.
Vinga Marilú, menys llops !! a veure si et deshereto i et quedes sense la meva col·lecció de ganivets Cheyenne.
La culpa de tot, la tenen els colors. Fixeu-vos:
Al xinès,li diguem groc, al Nigerià, negre, a l’Anglès, blanc, al Comanxe li diguem pellroja, al nen blau i les nenes són de color rosa.
La merda és negra , la pau és blanca, l’Hepatitis és groga, la puresa és blanca, la sang és vermella, la llum és blanca.
El de dretes és blau, el d’esquerres és vermell, l’ecologista és verd, el feixista és negre, i el ciutadà Albert Rivera, passa del color i va en pilotes.
Tot és cromàtic.
I només falta que vinguin les dones per acabar d’embolicar-ho tot, en aquest pastís d’albergínies de societat actual en que estem tots immersos.
Les dones sou tan intel·ligents, veieu tants matisos, tants contrasts, tantes realitats paral·leles, que acabeu per fer-vos una empanada mental, d’una simple hamburguesa amb ceba.
Tot té un color i sols un. Un és roig i socialista o de dretes blavot.
El problema ve quan matisem, emfatitzem, i diem que un socialista no vol ser roig ,el roig de les esquerres de tota la vida, ja que, no ara, hem de ser més emfatitzats, més moderns, més fashion, i ara són de centre-esquerra o més encara, són centristes.
Els socialistes en aquest país, ja no són vermells , són magentes.
I els fatxes, ja no són fatxes, blaus i negres de feixistes, són aiguamarines.
I les nenes, ja no són de color rosa, són fúcsia.
Ja n’hi ha prou de tant centrat, ara resulta ser, que tot el món vol ser de centre, ningú no vol els seus colors naturals, els que els són innats, tant matís, tant emfatitzar, vinga ja!!
I sabeu el que us dic… ? VISCA EL MARRÓ MERDA !!, el que em surt del meu sant ullet posterior cada dia, merda color marró, el marró del cagarrón chumbero de tota la vida, res de salmó torrat amb anxoves .
Jo sóc d’esquerres, roig i separatista , i no sóc maçó…encara, i a molta honra, i a mi no em diu magenta, ni la meva mare , ni la pimplis de la meva germaneta petita.
Me cagum en el teu padrí !! ( que sóc jo ) ….Que et deshereto fillola !….. Que et deshereto germaneta!!
..Ara és quan
s’enfonsen
totes les guspires
i el cos s’inclina de fosc
i l’escuma borbolleja
i els llavis es muden de blau.
Ara és quan no hi ets.
Sempre és ara.
Ara és quan els ports
canvien de nom i tot
sembla desconegut i paral•lel.
I t’imagines dofins
i enderroques estàtues.
Enterres quinquells.
Quan es fa de nit
no hi ha barana
Ara és quan no hi ets.
Deixa’m bressolar-me
amb la teva absència.
Si viatgen a Catalunya, podran observar , que a la part posterior de molts cotxes natius del lloc hi ha una adhesiu que representa la figura lateral d’un burro, concretament un burro autòcton català.
Aquesta campanya es va iniciar de forma massiva per simpatia popular l’any 2004 .
L’objectiu original era la de sensibilitzar la població catalana del perill d’extinció d’aquesta raça autòctona de burro, pròpiament catalana, i què segons els entesos, és la raça de burro més apreciada a tot el món, fins i tot els nord-americans vénen a emportar-se sementals burros catalans , per creuar-los amb les seves millors burres americanes i així poder obtenir races americanes de burros superiors, ja se sap que el mestissatge al món animal, no entén de xenofòbia, racisme o discriminació ètnica o cultural.
Doncs bé, l’ideari inicial d’aquesta campanya es va anar transformant , fins a interpretar que no sol estava en perill d’extinció l’animal mular , sinó també la de l’espècimen humà català en conjunt, com a Poble, com a Nació.
És veritat, aquesta raça mular i el català són molt similars, els dos són treballadors, els dos són abnegats, generosos en el seu esforç, humils en la seva recompensa, tranquils, callats, pacífics, mil·lenaris, i en perill d’extinció.
En definitiva, els catalans estimem tant als nostres burros perquè ens hi semblem tant a ells, som ànimes gairebé bessones, ens exploten, ens fuetegen, ens insulten, i com a premi , una trista pastanaga , que gairebé sempre és la mateixa….i només ens queixem alguna vegada per a dir: ” oooooooooiiiiiinkkkkkkkk!! “, però això si , en idioma mular català autòcton, però els senyors amos de l’estable, ens diuen que no podem dir oink en català mular, hem de dir hoinq en idioma mular espanyol cooficial , que si només diem oink en idioma mular propi, estem discriminats els drets mulars de la resta de burros i muls no autòctons catalans.
Doncs així, només ens queda continuar treballant al nostre estable de burros, continuar donant voltes sobre la sínia espanyola amb destí a enlloc , deixar que ens insultin, fuetegin i censurin els nostres oinksmulars, continuar menjant de la mateixa pastanaga i esperar la nostra extinció, pacíficament, tranquils, calladets, abnegats, fins al final ... però els burros donen guitzes, ens escaparem de l’estable ??.
Un veí de Salamanca, Valladolid o Màlaga, es pot sentir identificat a una nació, un Poble, en aquest cas , l’espanyol, i tenir un fervor patriòtic, el mateix que podem tenir els catalans o els anglesos .
Parlo dels sentiments , del sempre difícil món dels sentiments i de les pàtries.
Però els milers de veïns de Ceuta que inundaven els carres, amb pancartes i centenars de banderes espanyoles roges i grogues al vent, que cridaven visques a Espanya i visques als Reis, se senten tan espanyols , com jo client de La Caixa Manlleu, és a dir, no és un sentiment pur …diguem-li patriòtic.
Només senten Espanya, com aquella clau d’entrada a Europa, com aquell Estat , que els proporciona un benestar capitalista occidental en unes contrades orientals africanes, i que si fossin part del Regne del Marroc, aquests beneficis es veurien esfumats, tan ràpid com bufa la tramuntana a l’Empordà…..vaja el mateix que passa amb els veïns de Gibraltar, que no volen deixar de ser anglesos per ser espanyols, ni borratxos !!….. o no ?
..Ara és quan
s’enfonsen
totes les guspires
i el cos s’inclina de fosc
i l’escuma borbolleja
i els llavis es muden de blau.
Ara és quan no hi ets.
Sempre és ara.
Ara és quan els ports
canvien de nom i tot
sembla desconegut i paral•lel.
I t’imagines dofins
i enderroques estàtues.
Enterres quinquells.
Quan es fa de nit
no hi ha barana
Ara és quan no hi ets.
Deixa’m bressolar-me
amb la teva absència.
No se si és
per aquest indret
en la memòria
esquerdat
que tremola
tota l’estructura
O és l’ambient
aviciat
que corromp i subjuga
la meva casa
No se si és per tu
que vaig deixant
bocins de mi
a cada passa
I sento que caic
I enyoro la terra.
Quan una noia és maca, realment maca,t’atrapa des del primer instant, et captiva per la seva màgia innata, i aquesta pubilla del Vallès, és realment preciosa, em fa caure la baba.
Té una energia desbordant i una simpatia que captiva els televidents, una autèntica alegria i satisfacció pels ulls, el cor i el cervell.
Maca, trempada , simpàtica , intel·ligent i bona presentadora de televisió, i per acabar-ho de rematar, se la veu una bona noia de cap a peus…. Que més vull ?, que més volem ??
Amb 16 anys va anar als Estats Units a estudiar, i per acabar la carrera va demanar una beca per anar a Alemanya. A Eivissa conegué fortuïtament uns alemanys que la permeteren acabar en un treball a la cadena alemanya de música VIVA. Alguns programes que feia eren Planet VIVA, Chartsurfer, Was geht ab? o Ritmo, on exercia també com productora. Al gener del 2002 moderava alternativament la transmissió Inside amb la seva companya Janin Reinhardt abans que deixés la cadena l’any 2003.
És a partir d’aquest any 2003 quan comença la seva tasca com a presentadora del programa de joventut i cultura alternativa anomenat Silenci? al Canal 33, de la Televisió de Catalunya, tractant temes com música, cinema, moda, revistes i d’altres. Gràcies a aquest programa es va donar a conèixer a les audiències catalanes i assolí popularitat.
Comentaris Recents